http://www.lullviu.net

Foto cedida per Julien Lagarde amb llicència CC

Llevat que l’inefable conseller Puig opti per l’estratègia de la repressió sistemàtica, cosa que revifaria els ànims dels indignats, les acampades estan condemnades a una lenta decadència. Després d’unes eleccions fallides, en les quals la dreta n’ha sortit ben reforçada, l’entusiasme mica a mica s’anirà perdent. I al final, d’aquí unes quantes setmanes, a les places, dins les tendes, només hi quedaran els irreductibles, els curts de mires que no comprendran que el moment ja ha passat i que és hora de tornar a casa. I llavors arribaran els antidisturbis, al·legant excuses higièniques o astrològiques, i faran la seva feina sense contemplacions, amb perfecta eficàcia.

Abans que això passi, abans que el moviment perdi força i es desintegri, els acampats han de prendre una determinació. Del que es tracta és de convertir l’energia, el palpit de les places, en una proposta política seriosa. En les protestes de les darreres setmanes hi han participat molt joves que mai no havien tingut cap mena d’inquietud política, gent que ni vota ni ha votat mai, i que de sobte descobreixen que tenen coses a dir, que no volen sentir-se marginats pel sistema. Aquesta energia, que és or pur, no es pot deixar perdre, s’ha de canalitzar d’alguna manera.

El nostre sistema democràtic té moltíssimes imperfeccions, començant per una llei electoral injusta i acabant pels privilegis grotescos de la casta política. Però no en podem prescindir. És l’únic que tenim i si volem modificar-lo cal fer-ho a través dels mecanismes (imperfectes) que ens ofereix. Els indignats no poden emborratxar-se de protagonisme. Després de manifestar el malestar, que és el malestar de tots i de totes, fóra bo que se sumessin a alguna força política parlamentària o extraparlamentària. N’hi ha moltes, i algunes d’elles defensen, punt per punt, el mateix que els indignats: més i millor democràcia. La crítica a la política és sana i necessària, però la política, a banda de la violència, és el nostre únic instrument per canviar les coses.

Bona nit a totes i a tots,

A mi m’han demanat que parli sobre l’energia nuclear. Aquesta setmana ens vam repartir els temes i a mi em va tocar aquest. Us he de confessar que no hi entenc gaire en qüestions energètiques, i per tant no us diré res que no sapigueu. Com que no sóc cap expert en la matèria us parlaré a partir del sentit comú, que és el màxim que podem fer les persones que tenim pocs coneixements. Això potser us sembla poca cosa, però tenint en compte que vivim instal·lats en la irracionalitat més absoluta, jo crec que és una bona forma de començar.

Durant aquests darrers mesos s’ha parlat molt de l’energia nuclear. No tinc intenció d’enumerar els danys que ha causat l’accident de Fuckushima, ni tampoc vull recordar-vos el que va passar a Txernòbil fa 25 anys. Penso que tots coneixem el riscos de l’energia nuclear i no val la pena donar-hi més voltes.

El que m’agradaria dir-vos és que no hi ha cap super-tecnologia energètica. No hi és ara, ni hi serà mai. Les energies “netes” no poden satisfer la demanda d’una societat hipertrofiada com la nostra. I les energies “brutes” (i l’energia nuclear ho és, i molt, de bruta) són tant perilloses que no només ens posen en perill en nosaltres, sinó que també posen en perill la vida de tots els sers vius que habiten el planeta.

El problema que tenim, i això no ho diu gaire gent, és que busquem solucions tecnològiques per un problema que en realitat és polític, moral i econòmic. No es tracta de destinar ingents quantitats de diners a la investigació. No es tracta de posar-nos en mans dels científics, esperant que ells trobin la solució miraculosa del nostre desequilibri energètic. Les tecnologies perfectes només existeixen en les pel·lícules de ciència-ficció. Del que es tracta és de replantejar-nos la nostra forma de viure i de preguntar-nos si realment és necessari consumir tanta energia. El que ens hem preguntar no és si l’energia nuclear és neta o bruta, si és perillosa o no ho és, el que ens hem de preguntar és si no ens podríem organitzar de tal manera que puguem prescindir-ne.

Ara us diré una cosa que és de calaix, de sentit comú, però pel que sembla ningú s’ho acaba de creure: vivim en un món de recursos limitats, i no podem créixer de forma indefinida. No podem quadrar el cercle. Serge Latouche, que és un teòric del decreixement, sovint diu una cosa que a mi m’agrada molt: “Aquells que pretenen créixer de forma indefinida en un món de recursos limitats, o són idiotes o són economistes”. I penso que té tota la raó del món.

En aquest sentit el discurs de DdB en relació a la qüestió energètica és molt similar al dels partits verds (no dels partits que van vestits de verd, sinó dels partits verds). Creiem en les energies verdes, en el decreixement, en un societat que estigui en equilibri en l’entorn, etc., etc., etc. Ara bé, hi ha un matís important. No n’hi ha prou amb reduir el consum energètic i en apostar única i exclusivament per les energies netes, sinó que també cal re-distribuir el consum. El que no pot ser és que mentre bona part dels treballadors i treballadores d’aquest país tinguin dificultats per pagar la factura de llum, els pijos de Pedralbes i els executius de les grans multinancionals es passin mitja vida enfilats en un avió amb l’aire condicionat a tot drap. No es tracta de fer una mitjana estadística per veure fins on reduïm el consum. Del que es tracta és de que alguns el redueixin molt i els altres una mica menys.

Nosaltres som verds, som molt verds, però no som tan verds com per creure’ns que podem repartir les responsabilitats de la crisi ecològica i energètica a parts iguals.

Moltes gràcies

Tot i això, quan intenta comunicar-se en català, a la feina, al mercat o al carrer, sovint es troba amb una amable però tossuda negativa. A partir del moment en què les persones amb qui parla detecten el seu accent, genuïnament francès, canvien de llengua. Tant hi fa que ella insisteixi, que demani, per favor, que li parlin en català, d’una manera o altra el castellà sempre s’acaba imposant.

Al principi ella es pensava que era per educació, que la gent canviava de llengua. Es tractava d’agilitzar la conversa, d’evitar els malentesos. Però el cert és que, fins i tot ara, quan resulta difícil saber si parla millor el català o el castellà, no hi ha manera de fer-los canviar d’actitud.

Pel que sembla ella no és l’única que es troba amb aquest problema. Tots els seus companys del curs de català se senten decebuts perquè, quan tracten de posar en pràctica els seus incipients coneixements, es troben amb una obstinada resistència. Els catalans, si més no aquí a Girona, no volen compartir la llengua amb els nouvinguts, prefereixen reservar-la per les converses amb familiars, amics i coneguts.

Algunes persones probablement diran que tot plegat és per culpa del nostre auto-odi. No ens acabem de creure que el català pugui ser una llengua de comunicació convencional i per això optem pel castellà cada vegada que dubtem de la capacitat del nostre interlocutor per expressar-se amb comoditat.

A mi m’agradaria fer una lectura inversa del fenomen. En realitat el problema és que els catalans hem establert un vincle ètnic massa fort amb la nostra llengua, l’hem convertida en un poderós signe d’identitat, i per això ens neguem a compartir-la amb d’altres persones. Del que es tracta, en el fons, és de mantenir les distàncies, de distingir clarament els “catalans” dels “estrangers”. Per això, de forma inconscient, posem tants obstacles a l’aprenentatge de la llengua. Perquè si tothom parlés català, perquè si el català es convertís en l’única llengua d’ús públic, ens resultaria força difícil digerir les injustícies del país. Posar límits a la identitat nacional, bloquejar l’accés a una catalanitat compartida, és una forma força eficaç de justificar els privilegis i ajuda a fer el cor fort davant les desgràcies alienes.

No dic que tothom actuï de la mateixa manera. Tampoc dic que totes les persones que canvien de llengua quan es dirigeixen a interlocutors estrangers ho facin per les mateixes raons. Però és cert que hi ha una forma excloent d’entendre l’ús de la llengua que es troba present en aquest país (ara em ve al cap, per exemple, un repugnant article del sempre repugnant Salvador Sostres en el qual deia que només utilitzava el castellà per dirigir-se a les criades i a les prostitutes). En qualsevol cas, el que hem de tenir clar és que la responsabilitat de normalitzar una llengua no recau tan sols en les administracions públiques, sinó també en els ciutadans, que s’han de comprometre a compartir els seus senyals d’identitat amb els nouvinguts, vinguin d’on vinguin.

El Jordi, la Glòria, el Vicent, el Martín, la Miriam, el Massimo, la Sara… la llista és infinita. Som els joves que hem arribat tard, aquells que s’han trobat amb la parada tancada. Tots ens trobem en situacions similars: a l’atur, fent feines absurdes i mal pagades, sobrevivint amb beques que amb prou feines ens serveixen per pagar el lloguer. Som una generació perduda, malaguanyada, al front hi duem la marca del perenne desencís.

Ens trobem vora la trentena, i tenim ben poques expectatives de futur. Quan el país aconsegueixi recuperar-se de la desfeta econòmica, si és que això mai succeeix i no caiem en un espiral deflacionista -cosa, d’altra banda, gens improbable-, nosaltres haurem arribat als quaranta anys, i llavors ja serà massa tard per trobar una feina mitjanament qualificada. Ens sentirem vençuts, defraudats, ressentits, i el mercat laboral preferirà engolir carn més fresca, joves que encara no hagin perdut l’esperança en aquest país.

Els nostres hàbits i els nostres gustos estan determinats per aquesta relació tràgica amb el mercat laboral. Hem desenvolupat una mentalitat estalviadora, com la de fa mig segle, gastem poc i aprofitem tot el que ens cau a les mans. Busquem les oportunitats, les rebaixes, els productes d’ocasió i les gangues de segona mà. Amb el temps hem après a gastar poc i a viure amb el que és imprescindible. Nosaltres no llancem res, perquè coneixem el valor de cada cosa.

No tenim cases, ni cotxes, ni apartaments a la platja. No fem grans viatges, ni mengem en restaurants de luxe. Quan podem, quan ens deixen, treballem molt i cobrem poc. Som l’exèrcit de reserva, la multitud que espera silenciosa que li arribi el seu moment.

Per sort, tenim ambicions modestes i gustos barats. Sabem divertir-nos amb qualsevol cosa i som capaços de convertir la quotidianitat en un petit ritual ple de deliciosos matisos. Ens satisfan els plaers ínfims, tot allò que la vida ostentosa considera ridícul i sense sentit.

De tant en tant ens agrada explorar el terreny temptador que s’estén més enllà de la legalitat. Pirategem música, pel·lícules, llibres, consumim substàncies psicotròpiques i duem a terme petits fraus que, de tant insignificants, gairebé resulten còmics. Mai no ens sentim culpables dels nostres actes perquè sabem que el poder s’ha fet la llei a mida i que els autèntics delinqüents sempre actuen amb impunitat.

El nostre únic orgull, allò que ens permet plantar cara i aixecar la veu, és el nostre saber. Tots hem estudiat, tots hem llegit i ens hem informat. Sabem que el nostre destí no és un fracàs personal, sinó el fracàs de tot un sistema, la derrota de la utopia liberal. Nosaltres som els fills de la disbauxa, de la cobdícia, de l’afany il·limitat de lucre. Sobre les nostres espatlles hi duem el pes d’una gran injustícia, perquè haurem de pagar amb la nostra joventut els pecats que d’altres han comès. Que ningú es pensi que acceptarem dòcilment aquesta condemna.

La història dels sers humans avança a batzegades. Després d’un llarg període de pau i indolència, s’inicia, indefectiblement, una temporada d’agitació, conflicte i malestar. Les transformacions no es produeixen mai de forma gradual, sinó de cop i volta i amb gran estrèpit, com les guerres o els catacracs financers. Prova d’això que dic és el que està passant aquests dies al món àrab. Després d’aguantar durant anys i panys una colla de dictadors corruptes, els pobles àrabs, de forma impensada, surten al carrer per exigir una altra forma de govern.

Des d’Occident ens mirem aquestes revoltes amb optimisme. Parlem de “revolució democràtica”, i fins i tot ens atrevim a imaginar un futur sense tirans com Mubarak o Ben Alí. Per nosaltres, que tenim el pa assegurat, qualsevol revolta és senyal de justícia i llibertat. El cert, però, és que la majoria de revoltes s’inicien per la força persuasiva de la fam, i acaben tan bon punt l’estómac ha estat satisfet. Els dictadors no cauen per les ànsies de llibertat dels pobles, sinó per raons tan terrenals com el preu de la farina o l’escassedat d’aigua. Això ho hauríem de tenir molt present a Espanya, on vam deixar morir un dictador al llit precisament perquè va saber satisfer les nostres necessitats més elementals.

Un dels tòpics que més s’escolten aquests dies és que les revoltes d’Egipte i Tunísia no haguessin estat possibles sense les xarxes socials. A nosaltres, que ens passem el dia intercanviant missatges al núvol, no se’ns acudeix cap raó més poderosa que el desig de democràcia per sortir al carrer. Vivim d’esquena al malestar físic, i no ens adonem que el temor a la malaltia i a la mort és la força més subversiva de totes. Si les xarxes socials tinguessin tanta importància com volem creure, ja faria temps que nosaltres haguéssim fet quelcom de similar. De mitjans tecnològics no ens en falten, i tots sabem que la nostra democràcia no és pas cap gran cosa.

A Egipte i a Tunísia hi ha fam i misèria. Això és tot. Les revoltes del món àrab han començat quan els preus dels aliments primaris han arribat a un màxim històric, i acabaran així que un nou dictador, un xic més hàbil que l’anterior, aconsegueixi aplacar la ràbia dels desposseïts. En aquest sentit, les revoltes del nord d’Àfrica són similars a les revoltes d’Àsia de l’any 2008, i s’emmarquen en un context de depressió econòmica i especulació financera.

Observant les revoltes d’Egipte, Tunísia i de la resta de països del món àrab, m’ha vingut al cap el llibre Sobre la revolució, de Hannah Arendt, que vaig llegir ja fa uns quants anys. En aquesta obra l’autora de Els orígens del totalitarisme es lamenta de la importància històrica que habitualment concedim a la Revolució Francesa, que fou, sense cap mena de dubte, la revolució de la fam. Segons Hannah Arendt, convindria que ens fixéssim més sovint en la Revolució Americana, que no estava inspirada per cap imperatiu biològic, sinó per un desig genuí de llibertat i justícia.

El llibre em va atrapar des de les primeres pàgines, i al cap de pocs dies ja em trobava en plena batalla d’Austerlitz. Tot i això hi havia alguna cosa que no m’acabava d’encaixar. Tenia la impressió que la narració avançava molt ràpid, i que els personatges no estaven massa ben definits (cosa que em sorprenia d’allò més, tractant-se d’una obra de Tolstoi).

Pocs dies després d’iniciar la lectura, mentre tafanejava dins d’una llibreria buscant un regal de Reis, vaig topar-me amb una edició en català de Guerra i Pau. Vaig decidir comprar-la, entre altres coses perquè un llibre com aquest fa molt de goig a les estanteries i, com ja se sap, els llibres digitals tenen molt poc embalum. En arribar a casa vaig començar a llegir la traducció de Guerra i Pau de Carles Capdevila. Tenia curiositat per rellegir en català alguns dels fragments que més m’havien impressionat fins aleshores.

Em vaig endur un bon ensurt quan vaig descobrir que entre l’edició digital i l’edició en paper hi havia nombroses diferències. D’entrada em vaig pensar que era cosa del traductor al castellà, que s’havia pres algunes “llibertats”, però de seguida em vaig adonar que les diferències eren massa grans. A l’edició digital li mancaven capítols sencers, centenars de pàgines, i fins i tot alguns personatges no hi apareixien.

Atabalat, vaig capbussar-me a Internet. Després de visitar Viquipèdia i uns quants blocs literaris, vaig poder resoldre l’enigma. Pel que sembla Tolstoi va escriure dues versions diferents de Guerra i Pau. El primer esbós del llibre es va publicar per fragments en una revista l’any 1863. Tanmateix Tolstoi no estava del tot satisfet amb la novel·la, i entre els anys 1866 i 1869 va reescriure-la de dalt a baix. Li va donar un nou final i va introduir nombroses escenes que perfilaven millor els personatges o que exposaven algunes de les seves reflexions filosòfiques.

La primera versió de Guerra i Pau, que Tolstoi sempre va rebutjar, es cregué perduda durant més de cent anys, fins que el 1983 l’Acadèmia Soviètica de les Ciències va trobar el manuscrit original i el va publicar. Aquesta versió de la novel·la, indubtablement inferior a la versió “canònica” o oficial, és la que em van oferir juntament amb el meu lector digital, i que jo, innocentment, havia començat a llegir pensant-me que es tractava del gran clàssic de Tolstoi.

Tot plegat pot semblar anecdòtic, però jo crec que el que em va passar la setmana passada ofereix algunes pistes sobre els perills als quals s’haurà d’enfrontar el món de la cultura durant els pròxims anys.

Malgrat els escarafalls de la industria cultural, no crec que la pirateria suposi cap mena de risc per la literatura, per la música o per qualsevol altra disciplina artística. Fins i tot si la cultura deixés de ser rendible en termes econòmics, cosa que dubto, la gent seguiria produint art. El fet que la cultura s’hagi convertit en una mercaderia que podem intercanviar per diners és una simple contingència històrica que té ben poc a veure amb l’essència de la producció artística.

El que és més preocupant, en canvi, són les noves possibilitats de falsificació que es presenten amb la digitalització de la cultura. Penso que a partir del moment en el qual la major part de la cultura es trobi allotjada a la xarxa, serà molt més complicat descobrir l’autenticitat d’una obra i, tal com m’ha succeït a mi amb Guerra i Pau, ens donaran fàcilment gat per llebre. Els llibres, la música, la premsa i, en general, tota la cultura, se sotmetran a un procés de recreació constant, de tal manera que al final resultarà impossible accedir al veritable origen d’un discurs.

De la saturació informativa se’n deriva un garbuix comunicatiu. I en aquest garbuix, els originals i les falsificacions es confonen.

Vèrtex geodèsic a prova de vandalisme.

És cert que, tenint en compte la il·lusió que impregnà la campanya, 7.000 vots poden semblar ben poca cosa. Però no podem passar per alt que l’aventura començà tard, que els recursos eren escassos i que els mitjans de comunicació ens han fet el buit. I encara així Des de Baix ha obtingut més vots que d’altres candidatures que a priori estaven molt més ben posicionades, com els Pirates de Catalunya o Alternativa de Govern.

Per la meva banda no em penedeixo gens ni mica de la decisió que vaig prendre fa cosa de dos mesos, quan vaig començar a col·laborar amb Des de Baix. Penso que l’actual panorama polític no admet vacil·lacions, i que prendre partit, implicar-se, és gairebé una urgència històrica. Davant de l’esfondrament de la socialdemocràcia i l’emergència de noves formes de liberalisme, cada vegada més perverses, no ens podem quedar de braços plegats.

De l’assemblea en recordo especialment una intervenció, la d’un militant ja gran, dels de la vella escola. Pel to de veu i pel llenguatge que utilitzava, es notava que havia passat per uns quants camps de batalla. Al final de la seva intervenció va deixar anar una frase reveladora: “Estem condemnats a entendre’ns”. Penso que no es podria resumir millor la situació de Des de Baix i de tota l’esquerra extra-parlamentària, que durant els pròxims mesos haurà de fer un gran esforç per llimar diferències i arribar a alguna mena d’acord.

No serà un camí fàcil: l’esquerra té tendència a esbatussar-se. Les divergències més insignificants han generat enfrontaments ferotges. M’imagino que és una qüestió d’integrisme ideològic. O potser es tracta de simple afany de protagonisme. En qualsevol cas, les discussions estèrils són un luxe que els partits d’esquerra ja no es poden permetre. Ara no és moment de defensar la puresa revolucionària. Ara toca plantar cara.

Després de la sentència contra l’estatut i de la multitudinària manifestació de protesta, en aquestes eleccions s’esperava un creixement del vot independentista. Els temors se centraven sobretot en la divisió del vot, especialment en el cas d’ERC, però ningú dubtava que després d’un any tan calent els votants independentistes es mobilitzarien. Els resultats han desmentit aquestes previsions. El percentatge de vot conjunt d’ERC, SI i RI no arriba al 15%, molt lluny del 25% de població que suposadament està favor de la independència. Catalunya, a pesar dels greuges, segueix apostant per l’autonomia, o si més no per aquesta mena de sobirania a llarg termini que encarna CiU. Considero que en els pròxims anys els dirigents independentistes hauran d’abandonar un missatge excessivament centrat en els factors emocionals i d’identitat. Sense un projecte de país, difícilment es pot convèncer l’electorat.

L’auge de l’extrema dreta

La xenofòbia està de moda. Fins i tot amb una campanya tant explícitament racista com la del PP, Plataforma per Catalunya ha obtingut més de 70,000 vots, i s’ha convertit en la principal força extraparlamentària. Si Sánchez-Camacho hagués moderat el to durant la campanya, l’ex-falangista Josep Anglada hauria ocupat un lloc al Parlament durant la pròxima legislatura. El que és més preocupant, però, no és l’auge de l’extrema dreta, sinó l’absència d’alternatives sòlides davant de les propostes de caire xenòfob. ICV ha optat per una postura poc combativa, més centrada en defensar el poc que queda de l’estat de benestar que en presentar noves propostes polítiques. La resta de forces parlamentàries esquiven de forma hipòcrita la qüestió, o fins i tot fan el joc a l’extrema dreta per no perdre avantatge polític. I més enllà de l’arc parlamentari només s’hi entreveuen moviments dubtosos, posicions encara dèbils que trobaran moltes dificultats per establir-se, com és el cas de les CUP o de Des de Baix. Si l’esquerra no aconsegueix articular un discurs alternatiu sòlid, l’extrema dreta seguirà guanyant terreny de forma inexorable, com un càncer que mica a mica s’estén per tot el cos social.

L’èxit de la nostàlgia

Tinc el convenciment que a molts dels votants de convergència els ha mogut la nostàlgia; la nostàlgia d’aquells 23 anys de “oasi català” en els quals ningú podia discutir l’hegemonia de Pujol i companyia. En certa manera, foren dues bones dècades: la societat catalana era relativament homogènia i l’economia passava per bons moments. Els votants del cinturó roig de Barcelona, els més tocats per l’atur, deuen tenir bons records d’aquells temps, fins i tot quan tradicionalment sempre s’han decantat pel PSC. No és estrany que, en les actuals circumstàncies, busquin el refugi de la nostàlgia que representa Artur Mas. El problema és que la nostàlgia és un sentiment molt vague, uns núvols lleugers que desapareixen amb la primera ventada. Penso que, a pesar els bons resultats, Convergència i Unió no tindrà una legislatura plàcida. A menys que la crisi se superi durant els pròxims mesos, cosa ara per ara impensable, el suport rebut a les urnes s’esvairà extraordinàriament de pressa, i el malestar es traslladarà al carrer en qüestió de poc temps.