Semenfotisme

(Article publicat a la revista La 13/14, de València)

Una bona amiga, que segurament trobareu en alguna d’aquestes pàgines, m’explicava no fa gaire que al centre de salut on treballa li han prohibit dirigir-se als pacients en valencià, perquè, segons diuen, “és de mala educació”. La meva amiga se’n fa creus, està indignadíssima, però la resta de treballadors arronsen les espatlles. Ells obeeixen, com anyells tendres, i m’imagino que fins i tot justifiquen els seus superiors: “Claro, es que el castellano es más fino”.

Uns quants dies enrere un altre amic em comentava que l’Avinguda del País Valencià de Torrent ha canviat de nom després d’una feliç iniciativa de l’Ajuntament, governat, no podia ser d’altra manera, pel Partit Popular. A partir d’ara es dirà “Avinguda del Vedat”, un nom d’allò més ben trobat que, de tan insuls, segur que satisfà a tothom.

Són només dos exemples, sense massa importància si voleu, però que posen de manifest la situació d’aquest país: a València la resistència ha estat abatuda, i els vencedors es dediquen, amb infinita paciència, a esborrar els rastres de la batalla. Sempre ha estat així. Després d’una guerra, toca l’oblit.

Direu que sóc pessimista. Doncs sí, suposo que sí. Però els fets no es poden negar i la realitat parla per si sola. A València encara hi queden unes quantes persones coratjoses, com aquí, al Cabanyal, però són una minoria que gairebé podríem comptar amb els dits de les mans. El cert és que la feina grossa ja ha estat feta i ara, del que es tracta, és de llimar els detalls, d’assaborir la victòria.

La derrota de València, si em permeteu que faci servir aquesta expressió, no s’ha produït per aniquilació física de l’enemic, sinó pel seu esgotament moral. Si alguna cosa no els falta a aquesta colla de poca-vergonyes que ocupen la Generalitat és perseverança. No han desistit mai, i a força d’insistir, han obtingut el seu premi. Aquí no hi ha hagut cap genocidi, sinó un setge invisible, una lenta asfixia, una mort dolça, com la que es produeix per inhalació de gas.

El més trist de tot plegat, però, no és la celebració dels botxins, que es manifesta amb anècdotes com les que us he explicat, sinó la muda resignació dels víctimes. Totes les injúries, tots els minúsculs menyspreus que dia a dia se succeeixen als carrers, en els llocs de feina, dins dels edificis oficials, es reben amb indiferència, amb un lleuger parpelleig de perplexitat, com si tot plegat no fos cosa nostra. A València hi ha una paraula per definir aquesta actitud. Es diu semenfotisme, i forma part de la ideologia de totes les víctimes que, després de sentir la mossegada del llop, ja no creuen en la seva salvació.

Gürtel

Per carnestoltes, un tal senyor Corretja li va regalar una disfressa al presi de la Comunitat.